 |
| Canal d'Aragó i Catalunya / Canal de Aragón y Cataluña (mapa de 1899). (Institut Cartogràfic de Catalunya) |
El Baix Cinca és un territori amb un clima sec, el que limita la disponibilitat de plujes per al desenvolupament de l’agricultura, una circumstància especialment crítica a l’estiu. Afortunadament, tres rius – l’Alcanadre, el Cinca i l’Ebre- creuen la zona, aportant una aigua que, històricament, ha estat clau per als habitants de la zona, donant lloc a les fèrtils i riques hortes fluvials, plenes de fruiters, oliveres i altres conreus. Els romans ja devien traçar infraestructures hidràuliques per aprofitar l’aigua d’aquests rius. Els musulmans van prosseguir amb aquesta tasca d’extensió dels regadius, que es va veure continuada per la societat medieval cristiana on, sota l’impuls de les ordres militars, dels nobles i de la població, es van obrir noves sèquies. Al segle XVIII es va fer la darrera de les grans obres que anomenem “tradicionals” la sèquia nova del secà, per ampliar els regs a Vilella, Fraga i Torrent.
Tanmateix, aquestes sèquies que anomenem “tradicionals” sols aprofitaven les primeres terrasses fluvials, motiu pel que bona part de la comarca era de secà fins al principis del segle XX, amb les consegüents limitacions per a la pràctica de l’agricultura més enllà de les terres properes als rius. La gran extensió del reg més enllà dels regadius tradicionals va ser possible al segle XX gràcies a obres hidràuliques com el Canal d’Aragó i Catalunya i els Riegos del Alto Aragón.
El Bajo Cinca es un territorio con un clima seco, lo que limita la disponibilidad de lluvias para el desarrollo de la agricultura, una circunstancia especialmente crítica en verano. Afortunadamente, tres ríos – el Alcanadre, el Cinca y el Ebro- cruzan la zona, aportando un agua que, históricamente, ha sido clave para los habitantes de la zona, dando lugar a las fértiles y ricas huertas fluviales, llenas de frutales, olivos y otros cultivos. Los romanos ya debíeron trazar infraestructuras hidráulicas para aprovechar el agua de estos ríos. Los musulmanes prosiguieron con esta tarea de extensión de los regadíos, que se vio continuada por la sociedad medieval cristiana dónde, bajo el impulso de las órdenes militares, de los nobles y de la población, se abrieron nuevas acequias. En el siglo XVIII se hizo la última de las grandes obras que denominamos “tradicionales” la acequia nueva del secano, para ampliar los riegos de Velilla, Fraga y Torrente.
Aun así, estas acequias que denominamos “tradicionales” sólo aprovechaban las primeras terrazas fluviales, motivo por el que buena parte de la comarca era todavía de secano hasta principios del siglo XX, con las consiguientes limitaciones para la práctica de la agricultura. La gran extensión del riego más allá de los regadíos tradicionales fue posible en el siglo XX gracias a grandes obras hidráulicas como el Canal de Aragón y Cataluña y los Riegos del Alto Aragón.
