 |
| Aljaferia de Saragossa. |
Amb la fi de l’Imperi Romà d’Occident (476 d.C.) Hispania es va convertir en un regne sota control del poble germànic dels visigots. La capital va passar de Narbona a Barcelona i, posteriorment, a Toledo. Els invasors visigots adoptaren la cultura romana i el cristianisme, en uns anys caracteritzats per una llarga crisi econòmica i social derivada de la caiguda de l’imperi. Per això les restes d’aquest període visigòtic són molt escasses al Baix Cinca i es relacionen amb els antics jaciments romans preexistents.
El període visigot finalitzà l’any 711, amb la derrota del rei Roderic a la batalla de Guadalete davant dels exèrcits musulmans provinents del nord d’Àfrica. L’avenç islàmic va produir-se ràpidament, degut a la debilitat de la monarquia visigoda. En alguns casos van fer-se amb el control del territori mitjançant una conquesta per les armes, en altres amb pactes de rendició signats amb la població hispano-romana i visigoda. En cinc anys les tropes islàmiques havien ocupat bona part de la península, arribant fins a Pamplona (716).
La zona del Baix Cinca va passar a ser, per tant, part de la frontera superior d'Al-Andalus, entre els segles VIII i XIII, al llarg d’un període que durà més de 400 anys. Les fortificacions islàmiques conformaren part d’una línia de defensa que es situava al sud dels castells musulmans de Montsó, Alquèssar, Graus, Calassanç… en el context incert i exposat d’una zona de frontera amb els cristians del nord.
Testimoni d'aquesta etapa islàmica del Baix Cinca són diferents topònims (noms de localitats) i microtopònims (noms de lloc) d'origen àrab conservats fins avui, les restes existents en castells, els diferents jaciments arqueològics així com l'urbanisme de la part antiga de Fraga, amb el seu traçat de carrers irregulars. Complementen les fonts del present mapa alguns testimonis escrits de diferents cròniques àrabs que fan referència al territori del Baix Cinca.
Cal afegir la recerca feta per Jacinto Bonales (Traces d’un pasat llunyà. El Baix Cinca (1200 AC-1149 DC), Fraga, IEBC, 2018) qui ha definit exhaustivament l’estructuració d’aquest territori en època islàmica. Destaca l’existència d’una ciutat, Medina Ifraga, diferents Husun o castells amb demarcació territorial (hisn en singular), alqueries (poblacions) i altres establiments agraris i poblacionals, com almúnies i poblats (aquests dos darrers no els hem reflectit al mapa).
Com transmet el mapa, la importància dels espais de regadiu en la civilització andalusina era molt rellevant: de fet, les evidències andalusines més importants es concentren en les valls del Cinca, Alcanadre i al costat de l’Ebre a Mequinensa, nucli relacionat també amb el tràfic comercial per aquell gran riu. Altres testimonis andalusins del secà cal associar-los a vies de comunicació i a l’aprofitament dels secans per a pastures. Allà es troben diverses alqueries i almúnies complementàries de l’economia de la zona, lluny però de la importància dels principals punts de la xarxa urbana andalusina , disposats al voltant dels rius (hisn, medina...).
CONSULTAR MAPA
Con el fin del Imperio Romano de Occidente (476 d.C.) Hispania se convirtió en un reino bajo control del pueblo germánico de los visigodos. La capital pasó de Narbona a Barcelona y, posteriormente, a Toledo. Los invasores visigodos adoptaron la cultura romana y el cristianismo, en unos años caracterizados por una larga crisis económica y social derivada de la caída del imperio. Por eso, los restos de este periodo visigótico son muy escasas en el Bajo Cinca y se relacionan con los antiguos yacimientos romanos preexistentes.
El periodo visigodo finalizó en 711, con la derrota del rey Rodrigo en la batalla de Guadalete ante los ejércitos musulmanes provenientes del norte de África. El avance islámico se produjo rápidamente, debido a la debilidad de la monarquía visigoda. En algunos casos se hicieron con el control del territorio mediante la conquista por las armas, en otras, con pactos de rendición firmados con la población hispano-romana y visigoda. En cinco años las tropas islámicas habían ocupado buena parte de la península, llegando hasta Pamplona (716).
La zona del Bajo Cinca pasó a ser, por tanto, parte de la frontera superior de Al-Andalus entre los siglos VIII y XIII, a lo largo de un periodo de unos 400 años. Las fortificaciones islámicas conformaron parte de una línea de defensa que se situaba al sur de los castillos musulmanes de Monzón, Alquézar, Graus, Calasanz… en el contexto incierto y expuesto de una zona de frontera con los cristianos.
Testimonio de esta etapa islámica del Bajo Cinca son diferentes topónimos (nombres de localidades) y microtopónimos (nombres de lugar) de origen árabe conservados hasta hoy, los restos existentes en castillos, los diferentes yacimientos arqueológicos así como el urbanismo de la parte antigua de Fraga, con su trazado de calles irregulares. Complementan las fuentes del presente mapa algunos textos de diferentes crónicas árabes que hacen referencia al territorio del Bajo Cinca.
Hay que añadir la investigación hecha por Jacinto Bonales (Traces d’un passat llunyà. El Baix Cinca (1200 AC-1149 DC), Fraga, IEBC, 2018) quién ha definido exhaustivamente la estructuración de este territorio en época islámica. Destaca la existencia de una ciudad, Medina Ifraga, diferentes Husun o castillos con demarcación territorial (hisn, en singular), alquerías (poblaciones) y otros establecimientos agrarios y poblacionales, como almunias y poblados (estas dos últimas no las hemos reflejado al mapa, por el caracter hipotético con que se plantean, en su mayoría).
Cómo transmite el mapa, la importancia de los espacios de regadío en la civilización islámica era muy relevante: de hecho, las evidencias andalusies más importantes se concentran en los valles del Cinca, Alcanadre y junto al Ebro, en Mequinenza, núcleo relacionado, también, con el tráfico comercial por el río. Otros elementos islámicos del interior de la comarca hay que asociarlos a vías de comunicación y al aprovechamiento de los secanos para pastos. Allá se podían situar varias alquerías y almunias complementarias de la economía de la zona - además de otros pequeños poblados como a los que J. Bonales hace referencia - lejos pero de la importancia de los principales puntos de la red urbana andalusí de la zona (hisn, medina...).
